«Hispaniarum Laeetana copia nobilitantur,elegantia vera Tarraconensia atque Lauronensia etBaleariea ex insulis conferuntur Italiae primi»
«Les vinyes laietanes a Hispània són conegudes per la seva quantitat, pero les de Tarraco i Lauro ho són per la seva finor, així com les baleàriques són comparades amb els millors vins itàlics»
(Plini el Vell (74 - 77 dC)
La masia de Can Pedrerol, i els terrenys que l'envo!ten, estan situats en un indret que, alllarg de la historia, ha estat una cruïllla de comunicacions, tal i com ho constata la presència de les principals vies i artèries planificades pertal d'articular el territori de l'actual barcelonès i la seva àrea metropolitana.
Les evidències d'aquesta situació estratègica són avui dia clares i evidents: en pocs metres quadrats hi trobem l'autopista, les principals línies ferries, i una extensa àrea de desenvolupament industrial. En els darrers 50 anys aquesta zona ha estat objecte de profunds canvis que han contribuït a accelerar la transformació del territori i del paisatge. Òbviament una de les motivacions principals d'aquestes transformacions és la situació geogràfica privilegiada d'aquest indret.
Aquest espai conté gairebé tots els elements que ens permeten configurar el paisatge del seglesXX i XXI, un paisatge altament antropitzat on, com ja hem esmentat abans,hi ha la majoria d'icones que ens ajuden a comprendre la nostra societat actual: les fàbriques, les vies del Tren de Gran Velocitat, l'autopista..., entre d'altres elements.
Des de l'òptica de l'historiador, Can Pedrerol de Baix constitueix una mena de llibre d'història amb les pàgines obertes, que ens permet resseguir i analitzar bona part de la nostra trajectòria com a poble, així com les profundes transformacions econòmiques i socials de que ha estat objecte al llarg de la història. Per bé que des d'una òptica proteccionista del paisatge ens podríem dur les mans al cap, les evidències historiques ens proporcionen informació suficient per pensar que aquest territori ha estat sempre profundament antropitzat i que el territori està sotmès a canvis constantment, que potser res és tant nou com pensem.
Al bell mig d'aquest paisatge contemporani, envoltada de fabriques i vies de comunicació, s'hi erigeix la masia de Can Pedrerol de Baix, també coneguda com a Casa Gomis. Es tracta d'un edifici remodelat a finals del segle XIX, amb una arquitectura modernista fruit del treball de l'arquitecte Antoni Maria Gallissà i Soqué, que fou un dels col·laboradors més directes del reconegut arquitecte Domènech i Muntaner i, també, d'Elies Rogent i de Josep Maria Jujol.
A banda d'ésser reconegut per la seva arquitectura és l'autor de la Casa Llopis a Barcelona i l'església de Sant Esteve i la Granja Garcia a Cervelló. Gallissà, va exercir també en el camp del disseny de mobles, l'ornamentació, i el disseny de ceràmica..., entre d'altres elements és autor del disseny de l'estendard de l'Orfeó Catala.
L'arquitectura modernista és present a Castellbisbal i, tot i no ésser el tema que ens ocupa aquí, segurament mereixeria d'un estudi aprofundit i acurat, no sois pel que respecta al valor arquitectònic ip atrimonial d'aquestes edificacions, sinó també per la significativa component econòmica, política i social.
Un tros enllà de la masia de CanPedrerol hi trobem l'ermita de SantQuintí, documentada ja el 1137, en ple període feudal, una evidència més de la continuïtat d'ocupació d'aquest territori al llarg de la història i de la seva importància com a punt estratègic.
El darrer capítol escrit sobre la trajectòria històrica de Can Pedrerol el devem, en part, a la construcció de la línia del tren d'alta velocitat al seu pas per Castellbisbal; aquestes obres van permetre posar al descobert l'any 2004 les evidències físiques més importants d'un establiment romà a Castellbisbal: la vil·la romana de Can Pedrerol de Baix.
Tot i que hi havia indicis més que evidents de l'existencia d'un centre productor en aquest indret, arran de la descoberta de diverses àmfores produïdes a Can Pedrerol en diversos vaixells enfonsats davant de les costes franceses (Chretienne H, GrandRouveau i Lavezzi 3) i de la troballa al llarg de la dècada de 1980 d'un tester d'amfores molt proper a lamasia, per mitjà de la intervenció arqueològica duta a terme el 2004, podem conèixer la dimensió real d'aquest jaciment i constatar-ne la cronologia i el funcionament.
Ara sabem que a Can Pedrerol hi havia hagut una vil·la romana, fundada el segle Ir de la nostra era. La fundació de la vil·la s'emmarcava en el procés de redistribució territorial endegat per l'Imperi Romà arran dela puixança de la ciutat de Barcelona, l'auge de la seva activitat comercial, i la necessitat de proveir els principals mercats imperials.
També sabem que la vil·la va tenir dues fases de funcionament ben diferenciades que responien, de manera molt clara, a la producció a la que anava destinada la vil·la, durant tot el segle I d.C. la producció de la vil·la de Can Pedrerol va estar orientada a la producció de vi, bàsicament per a la seva comercialització. Passada aquesta fase la vil·la va reorientar la seva producció, va deixar de produir vi i es va dedicar a la producció metal·lúrgica.
Aquest nou model s'estableix amb la clara voluntat de produir excedent per a l'abastiment dels principals mercats de l'imperi. Aquests excedents es dedicaven sobretot a l'exportació a Barcino i a la Gàl·lia per via marítima.
En aquest mateix moment es produeix una millora substancial de les vies de comunicació existents en aquest territori (la construcció del pont del Diable i l'arranjament de laVia Augusta) i un canvi en el patró d'assentament que comporta la ocupació dels territoris de la zona inferior del Llobregat i del Vallès. L'explotació del territori durant aquest període es va concretar amb la creació i/o implantació de les vil·les com a unitats d'explotació agrícola.
Aquesta voluntat mercantil, pròpia del sistema comercial romà, ens ajuda a entendre quins eren els motius per tal que hi hagués un emplaçament de producció de vinícola a Can Pedrerol de Baix. Cal que tinguem en compte que, per instal·lar una vil·la com Can Pedrerol, es tenien en consideració diversos factors que permetessin, per una banda, assegurar una bona productivitat i, per una altra, garantir que els costos de la producció i posterior comercialització fossin els menors possibles.
Per tant, quan en aquest sistema d'organització de la producció es plantejava la instal·lació de vil· les es tenien en compte els factors següents: s'havia de tractar d'un espai proper a les vies de comunicació, tant les terrestres com les fluvials, l'àrea havia de ser fertil i de fàcil accés (per tal que l'accés a la vil·la no dificultés el transport de les mercaderies i acabés encarint el preu del producte); a més, havia de trobar-se a prop d'una font d'aprovisionament d'aigua per tal de garantir alguns deis processos productius.
Can Pedrerol acomplia, a priori, aquestes expectatives, la seva situació respecte a les vies de comunicació terrestres era òptima, ja que molt a prop de la vil·la transcorria un dels ramals de la Via Augusta, la principal via de comunicació durantaquest segle; a més, tenia bona disponibilitat de recursos hídrics, ja que es trobava entre el riu Llobregat i la riera de Rubí, no gaire lluny, a Gavà, hi havia també l'ancoratge de les Sorres, a l'àrea de Viladecans, Gavà i Castelldefels, que hauria facilitat enormement el transport per via marítima del vi de Can Pedrerol a la ciutat de Barcino.
Un altre element que s'acostuma a tenir en compte en la creació d'una vil·la era la proximitat d'un centre productor d'àmfores. Les àmfores eren els recipients amb els quals es transportava el vi un cop emmagatzemat, la seva forma estava pensada sobretot per al transport en vaixells, com ja hem dit abans, àmfores produïdes a Can Pedrerol han estat trobades a diverses naus enfonsades a la ruta comercial cap a Narbona.
Segons aquestes troballes i, a partir de la documentació a l'indret de Can Pedrerol de les restes d'un forn d'àmfores als anys 80 entre l'actual masia de Can Pedrerol i l'ermita de Sant Quintí, sembla que podem constatar que, a Can Pedrerol, a banda de la producció i l'emmagatzematge del vi, també s'hi duia a terme el procediment d'envasatge en àmfores, de tal manera que el producte final quedava preparat per al seu transport. Óbviament des de l'optica de la producció, això permetia reduir de manera molt considerable els costos de producció d'aquestvi.
El vi gaudia d'un gran prestigi dins del món roma, era un element significatiu de la civilització romana, considerat un producte de luxe que diferenciava els romans de la resta de civilitzacions que no el consumien. Al mateix temps aquesta beguda constituïa un element d'estatus social que prestigiava aquell qui el consumia en virtut de la qualitat i del preu que es pagava pel producte. En aquest marc és on cal encabir-hi la presència de diverses vil·les encaminades a la producció vinícola en làrea de l'actual Vallès i a l'entorn del LIobregat.
El procés per a la producció de vi en una vil·la romana, tot i tenir algunes peculiaritats, no difereix gaire del que tradicionalment coneixem: premsar el raïm, fermentar el most, emmagatzemar-lo i, posteriorment, envasar la producció per tal d'incorporar-la a les xarxes comercials deI'imperi. El raïm es trepitjava al lacus, uns dipòsits comparables a un cup, on s'hi dipositava el raïm acabat de collir per tal que els obrers el trepitgessin.
Posteriorment, un cop trepitjat, el raïm es podia passar per una premsa per tal d'obtenir-ne tot el most possible. Sembla ser que algunes de les restes localitzades al jaciment es correspondrien amb les estructures de premsat del raïm, i tot sembla indicar que en el cas que ens ocupa es tractaria d'una premsa de biga o depalanca.
El most resultant d'aquests dos procediments, trepitjar i premsar, es traslladava a l'àrea d'emmagatzematge. A Can Pedrerol aquesta àrea era formada per un camp de dolia, grans recipients ceràmics que acomplien dues funcions en el procediment de vinificació. En primer lloc era en aquests recipients on esproduïa la fermentació del most obtingut de trepitjar el raïm i, posteriorment les dolia s'empraven per a conservar el vi fins que s'envasava per a la seva comercialització.
Les dolia eren grans recipients ceràmics de cos ovoide i fons pla que es trobaven enterrats, fins a tres quartes parts del seu cos, tenien una alçada considerable, d'entre un metre i un metre i mig i un diàmetre aproximat d' 1'30 metres. Les dolia podien contenir entre 1.200 i 1.500 litres de vi. Durant la intervenció a la zona d'emmagatzematge de CanPedrerol s'hi van documentar fins a34 empremtes de dolia, dels quals només se n'havien conservat tres insitu. Aquestes 34 dolia serien tan sols una petita part d'un magatzem molt més extens, tot i això podem dir que com a mínim es podien produïr uns 40.000 litres de vi només a l'àrea documentada.
Aquestes dolia havien de passar per un procés d'impermeabilització que s'iniciava abans de la verema i que consistia en la col·locació de resina de pi a les parets de les dolia, abans d'omplir-les de vi. Per a fer-ho s'havia d'enretirar la capa de resina de l'anyada anterior, escalfant el recipient sota l'acció directa d'una flama, de manera que la resina es fongués i quedés dipositada al fons de la dolia. Un cop fet això s'extreia la resina i els tartrats del fons i escomenrçava a untar amb resina nova. A part de contribuir a la impermeabilització del recipient, l'escalfament de les dolia permetia l'eliminació de les possibles bactèries i fongs que podien malmetre el vi de la nova anyada.
En altres vil·les properes dedicades a la producció de vi durant e lmateix període, els anàlisis de les restes de l'interior de les dolia van permetre documentar la presència de restes de diverses espècies aromàtiques, com la canyella, que s'afegien al vi per tal de millorar-ne algunes propietats i adaptar-la als gustos de diversos consumidors i, en alguns casos la utilització de salmorra o aigua salada que s'emprava com a estabilitzant.
Un cop emplenades i produït el procés de fermentació del vi a l'interior de les dolia, aquestes es tapaven amb una tapadora de ceràmica, amb argila, o amb fusta amb resina.
Posteriorment el vi s'envasava en àmfores, d'aquesta manera el producte final ja era preparat per a la comercialització. La forma de les àmfores era òptima per al seu transport en vaixell, per tal de permetre'n la comercialització a mitjana i llarga distància. La presència de marques epigràfiques en aquestes àmfores que n'identificaven el productor, ha permès documentar les àmfores produïdes a Can Pedrerol de Baix al llarg de diverses rutes comercials de I'imperi.
